El 1930, quan no havia complert disset anys i acabava el batxillerat, vaig escriure El doctor Rip. Aleshores era molt llegit un prolífic humorista gallec, que es produïa en castellà, Wenceslao Fernàndez Flórez. Caigut durant molt de temps en l’oblit, com sol ocórrer a Sepharad, Konilòsia, Alfaranja i arreu del país, quan els escriptors, bons i dolents, es moren, crec que ara s’intenta, com passa per exemple amb Blasco Ibáñez, de posar-lo un altre cop en circulació.
Si no m’equivoco, en una de les seves obres, Los que no fuimos a la guerra, Fernàndez Flórez afirma, d’una manera o d’una altra, que tots els temes novel·lístics han estat ja tractats, excepte l’experiència íntima i les reflexions d’un cancerós. Amb l’atreviment i la inconsciència típics de la meva poca edat, vaig decidir, quan encetava l’aprenentatge inesgotable d’escriptor, que provaria d’omplir aquest buit. No sabia un borrall del català gramatical. No l’havia après, perquè ningú, durant la dictadura de Primo de Rivera, no ens l’havia ensenyat. Però l’instint em va dur a escriure, a l’endeví, en la meva llengua, sempre parlada a casa, en família, l’errada, que vaig subtitular, amb modesta ufana, «novel·la».
El meu pare, un notari de gran autoritat i d’una audiència mes que àmplia, que d’habitud era un home d’un criteri solidíssim, es va deixar enlluernar pel seu afecte i es va interessar pel meu esguerro. Era amic o conegut de Carles Soldevila, també fill d’un eminent notari que en vida havia estat afeccionat a les arts i a les lletres, i li va demanar, a través d’una coneixença comuna, per no constrènyer-lo a l’assentiment, un pròleg per a la meva suposada «novel·la». Amb un extrem compte, el mitjancer va al·ludir a la qüestió dels honoraris. Carles Soldevila es va negar a qualsevol retribució i va acceptar, si no de grat, amb ànim esportiu, el desagradable encàrrec. Per correspondre amb una mínima cortesia, el meu pare va invitar Carles Soldevila a sopar, amb mi, en un cèntric restaurant. Carles Soldevila, aleshores al capdamunt d’un merescut candeler, m’observava i somreia. Jo no gosava badar boca, ni per empassar-me un mos, vermell de timidesa, perquè els nois d’abans, a l’igual dels d’avui, sentíem una profundíssima deferència pels jerarques intel·lectuals i literaris. L’acte va ser discret i va durar just l’estona d’una curta i civilitzada sobretaula. Una sola vegada vaig tornar a veure, moltíssims anys després, Carles Soldevila, en franca decadència física i potser mental, en el seu domicili, on ens vàrem reunir els qui componíem, amb ell com a president, un jurat per a un premi literari.
Carles Soldevila es va alliberar del compromís amb elegància i amb tacte, que no el lligaven gens ni a res. Tanmateix, va ser el meu padrí literari, i jo sempre li ho he agraït de debò.
El llibre, imprès a Nagsa, a càrrec econòmic del meu pare, encomanades la venda —a tres pessetes exemplar, un preu no barat— i la distribució a la Llibreria Catalònia, va sortir l’any 1931. Feia, comptant el pròleg, cent deu pàgines. El doctor Rip és un «monòleg interior», de segur que per suggestió de la Fanny del propi Soldevila. Es dividia en setze curtes parts, no numerades, que no s’havien de considerar com a capítols. No s’ha tornat a editar ni permeto que s’editi mai més. A part de tractar-se d’una essencial fallida, és ple de descurances i errors de llenguatge, a pesar de I ‘innominat corrector de proves, que no va filar pas prim.
Pel que s’estila a les nostres latituds, va tenir, sense haver-ne fet, del tot honestament, ni la més petita propaganda, un èxit esclatant. La crítica es va manifestar, unànime, amb una enorme generositat, gairebé amb entusiasme. Els elogis varen ploure, fins es va parlar d’«una entrada de cavall sicilià». El meu molt estimat amic Tomàs Garcés, que jo en aquelles circumstàncies m’afiguro que no coneixia, va mencionar el David Golder, en aquell moment de moda, en el cim del prestigi. Algú de l’època encara esmenta el succés. És una falsíssima gloriola, que els erudits, si se n’ocupen, hauran d’explicar per l’anàlisi de diversos factors d’aquell moment. Al marge, subratllaré la coincidència espontània de conceptes, arguments i situacions entre creadors contemporanis, sense cap contacte entre ells, que he constatat, fins amb estupefacció, a posteriori, és clar, més d’una volta, en la meva pròpia obra, del valor que sigui però que he vetllat perquè es caracteritzés tothora per uns trets personals.
Durant més de trenta anys he esborrat El doctor Rip de la meva producció, fins per motius sentimentals, formulats en una nota decennis enrera, que ja no són vàlids. El 1972, per causes que no cal explicar, vaig reprendre el tema i el personatge, per mirar d’incorporar-los, amb tot el rigor de què fos capaç, a la meva obra, que ha esdevingut cíclica. Per no trampejar gaire, vaig respectar tant com vaig poder l’estructura i la idea, el que tal vegada bategava en el fons de l’escrit. He deixat dormir dintre un calaix, durant sis anys, el nou relat, eco del vell, i l’he repassat el 1978. Hi ha escasses referències polítiques i culturals, per sort aquests dies no vigents, però que he tolerat que subsistissin, perquè al nostre país la pilota que se’m dispensi el mot— sempre és i serà a la teulada. Tant Konilòsia com Alfaranja, inclusa en la primera, són expertes en traïdories, i els qui més alliçonen sobre comportaments són els qui més haurien de callar i els qui més juren més traeixen. Afegiré que no em sorprendria gens que, amb més bona o mala fe, el primitiu Doctor Rip, la versió del qual és per mi refusada per sempre, fos més apreciat que el d’ara. En tot cas, planyo els qui, per poder justificar la tria, acarin honradament l’un amb l’altre. El darrer té almenys l’avantatge de ser força més breu.
Salvador Espriu
Barcelona, divuit de setembre de 1978.
Informació complementària:
Tríptic del Club de lectura de Tortosa, 2017.
