La vanitat és enemiga de la revolució, té alguna cosa imperatòria, intolerant, febril.
Felip V va morir creient que era una granota, raucava, saltava… va ser un dels fundadors del nacionalisme espanyol, encara que no parlava castellà sinó francès, però va imposar la llengua espanyola a tots els documents amb aquest afany centralista que acaba sempre condemnant el progrés de l’Estat espanyol.
Mario Vargas Llosa va fugir del seu propi origen tant com va poder, es va tornar nacionalista radical espanyol, qualsevol cosa menys reconèixer el seu mestissatge d’origen inca. El pobre va morir creient ser europeu, una cosa no gaire diferent, en el seu cas, a creure’s granota.
Eduardo Mendoza, va néixer a Barcelona, però sembla que pateix aquesta al·lèrgia anticatalana tan freqüent en determinats ambients peninsulars. La relació de mentides que va apuntar sobre Sant Jordi no mereix pèrdues de temps, només un breu repàs historiogràfic les deixa al descobert. A més, es diria que l’home ha confós els reflexos verds del batraci amb els del drac i ha volgut combatre el cavaller de la llegenda acusant-lo de maltractador d’animals.
Ell, que tant ha defensat aquesta “festa nacional espanyola” en què els bous són torturats i moren, realment, travessats per una espasa tan esmolada com la vida mateixa, com la mort mateixa. Tot i això, els dracs de llegenda es reinventen cada any i de la seva sang fictícia sorgeixen roses, les roses de Sant Jordi, que no és el dia del llibre, sinó una festa cultural catalana (amb llibres), part inseparable d’una identitat perseguida des de fa més de 300 anys. Al final i sense sorpresa, l’autor de La ciutat dels prodigis també ens ha sortit granota.
Però avui, en passejar pel carrer Consell de Cent, a l’aparador dedicat a Sant Jordi d’una llibreria propera al passeig de Gràcia, m’ha sorprès la quantitat d’exemplars de l’última novel·la del senyor Mendoza. Tot plegat, les vistoses declaracions contra Sant Jordi no crec que tinguin més sentit, a més de l’evident supremacisme espanyol, que el d’una campanya de màrqueting destinada a incrementar vendes; en aquests temps de desinformació no hi ha res com unes quantes mentides ben empaquetades per alegrar la vida de la premsa madrilenya i incentivar-ne el consum.
Però, potser de manera curiosament casual, en un prestatge inferior del mateix aparador es pot veure una bossa amb la cita “I would prefer not to” (preferiria no fer-ho). Vet aquí una mena de venjança poètica, la reaparició de la incòmoda resposta de “Bartebly, l’escrivent”, d’Herman Melville, el gran escriptor.
Hi ha alguna cosa en aquesta resistència de Bartleby, en aquesta dissensió o en aquest rebuig revolucionari i pacífic, que podria interpretar-se en clau catalana davant de tant atac sistemàtic a tot allò que pugui ser català, en unes ocasions revestit de falsa innocència aparentment simpàtica o, en altres, directament atacant la medul·la de la identitat: la llengua o les tradicions.
I ja que també s’hi ha situat l’accidentalment barceloní Eduardo Mendoza, quan certes llibreries ens conviden a comprar el seu llibre en una data tan assenyalada, l’enlluernadora diada de Sant Jordi que “sobreviurà els seus il·lusos enterradors”, em sembla una resposta fenomenal dir “preferiria no fer-ho” i actuar en conseqüència.
De fet, “I would prefer not to”, and I won’t: no compraré aquest llibre d’Eduardo Mendoza; de bons llibres enguany, afortunadament, en trobarem molts.
