Sempre vaig pensar que la utopia era possible i que si jo no arribava a aconseguir-la seria per un caprici de la sort o, per a ser més precís, de la mala sort.
En un viatge de retorn a Barcelona des de Granada vaig venir a coincidir amb un home pakistanès madur —no m’atreviria a assegurar que fos vell, ja que jo tenia uns vint-i-cinc anys i la meva joventut possiblement distorsionava la percepció de la seva edat— els grans ulls, marrons o negres, i la pell fosca i brillant contrastaven de manera rotunda amb la poblada barba canosa i la seva vestimenta de blancor radiant. En un moment de la conversa va acostar la seva mà al meu rostre i va acariciar subtilment el lòbul de la meva orella; va somriure i em va demanar permís per a desxifrar els palmells de les meves mans, l’auguri va ser favorable en aquell moment, encara que el pas del temps no ha aconseguit encara confirmar o desmentir les sentencioses afirmacions que amablement va pronunciar.
De manera que vaig continuar pensant que la utopia era possible, d’una altra forma mai hagués existit Eldígoras, per exemple. No obstant això, ara que ja els cabells blancs abunden en el meu cada vegada menys poblat cap, si m’atreveixo a fregar el lòbul o les mans de l’aparent realitat actual no tinc més remei que evitar el més mínim indici de somriure davant el que es mostra com l’amenaça d’un futur distòpic.
La lamentable deterioració o dissolució d’una esquerra que va acabar oblidant la seva essència per abraçar els aspectes més pràctics, materialistes i fins i tot corruptes de la política de dretes; la falsedat de les democràcies, no sols les fictícies, com l’espanyola; l’abandó dels menys afavorits per beneficiar encara més els poderosos i els seus llepaculs, han propiciat l’auge de les postures més radicals en la dreta o l’extrema dreta mundial.
Heus aquí on sorgeixen els nous emperadors de ferro, encara que amb peus de fang, els nous vedells d’or que devoren les seves víctimes: Ucraïna, Palestina, Veneçuela (tal vegada aviat Taiwan o Groenlàndia) són envaïdes o violades amb variades excuses que continuen amagant l’avarícia dels interessos econòmics i la cobdícia d’un poder tan absolut com sigui possible, com permetin aquests socis i aquestes societats que exerceixen la llei del més fort amb motoserres, drons o aplicacions d’intel·ligència artificial.
Entretant, la pobresa creix imparable en cada estat, en cada ciutat, en cada racó mentre es deshumanitza al contrincant, al sense sostre, al diferent, per justificar els nous genocidis.
I el cadàver d’Europa encara que sembli moure’s és com una cua seccionada de sargantana; la seva freda sang blava ja no podrà defensar aquests estats vells, colonials, absurds que tant han contribuït a la desigualtat injusta del món.
Sembla que el capitalisme vol morir matant. Així que, tot esperant que torni la utopia, només tinc un missatge per a tots els polítics i per als autèntics poderosos del món:
A la merda!
XQB9DIARI [2026/01/08 | 002]
Fotografia: XQB, Lisboa, 2024.
