Aquesta història és real, és la crònica de 24 hores patides per una mare de 95 anys i el fill de 65 obligats a esperar una ambulància. Tot comença a les 12.00 hores del dilluns 19 de gener del 2026 i acaba a les 12.50 de l’endemà.
La mare havia estat ingressada uns dies abans per una pneumònia, viu en una residència de gent gran situada a 1.5 km (uns 5 minuts amb automòbil), gairebé no pot caminar i normalment va amb cadira de rodes, és una àvia de cabell blanc, amb una senilitat que li ha robat la memòria recent, però coneix els seus éssers estimats i recita poemes. Té 95 anys.
El fill és professor i viu a Barcelona, no té automòbil perquè no pot conduir i fa servir el transport públic per desplaçar-se d’Igualada a Barcelona i viceversa.
L’evolució de la mare ha estat bona i la doctora havia deixat indicat que, si el cap de setmana no hi havia problemes, l’alta es podia produir dilluns. Amb aquesta idea s’aixeca el fill a les 5 de la matinada per estar a les 9 i poder donar-li el desdejuni a la seva mare. Així succeeix, la troba amb el nebulitzador posat i després administra la medicació i li dóna l’esmorzar. La mare somriu, està molt millor, la pacient de l’altre llit de l’habitació confirma que ha passat bona nit. Cap a les 11:45 arriba la doctora, confirma les bones sensacions i l’alta. “Vostè no es preocupi de res, ja he demanat l’ambulància, parlaré amb la infermera de la residència i ja anem cap allà”, li diu al fill, són les 12 del migdia.
Tot seguit, arriba l’informe, sembla que tot funciona; i a les 13.00h el dinar. El fill, va acostant les cullerades del triturat a la boca de la seva mare, li dóna la medicina, li repeteix “mamà, que ja marxem”, la mare no entén gaire bé que hagin d’anar enlloc, però somriu i després s’adorm.
El dia està molt gris, però amb prou feines plou; el fill pensa que són bones condicions per al trasllat. Van passant les hores grises de la tarda i arriba el berenar i el fill pregunta si no cal treure-li la via de la medicació, però la infermera diu “a l’últim moment la traiem, i si no ve l’ambulància?” Aquí apareix la por i se suma al cansament acumulat.
El fill surt i pregunta, ningú no sap res. Va a recepció i es troba amb una redirecció freda, gens empàtica, cap a Admissions; i allà una altra resposta més desagradable que l’informa que ja han reclamat i només es pot reclamar cada dues hores, el to indica que millor si no molesta més. Torna a recepció i demana un full de reclamacions, però li diuen que no, que ha d’anar a l’Oficina d’Atenció al Ciutadà, però ja està tancada, són les 17.45 h.
L’home, acusant ja la tensió de tantes hores, torna a l’habitació; mentre la mare li demana que no la deixi sola, sosté a la mà el sobre amb l’informe i pensa que ja és molt tard, no ha menjat res tot el dia, però això no importa, podrà sopar la seva mare?, tindrà medicines?
A les 19.00h, la infermera, el personal sanitari és l’únic que posa una mica d’humanitat, informa que ha demanat sopar, que hi haurà medicació i que si no apareix l’ambulància immediatament, la mare podrà passar la nit a l’hospital.
No hi ha ambulància. L’home fa un petó a la seva mare i surt, puja apressadament a l’autobús. Arribarà a casa seva després de les 22.00h, plora.
Dimarts 20 cau una pluja fina i trista, el vent és fred a la Diagonal, encara és de nit i arriba l’autobús. A les 9.00h a l’hospital es repeteix el dia anterior com una cerimònia.
A les 10.00h arriba la doctora amb cara de circumstàncies, diu que ho lamenta, que la veu bé, però que té molts gasos, “els nervis, segurament”, que li administraran alguna cosa per disminuir la inflor i que l’ambulància està reclamada, “no us preocupeu”.
Fora plou amb més força, el dia és més gris perquè els ulls s’ennuvolen. La mare es toca la via de la medicació i recita poemes, mentre els ulls cremen i la impotència creix. Són les 11 del matí.
Cap notícia, ningú no sap res. L’home truca a l’Oficina d’Atenció al Ciutadà, apareix el contestador habitual “si… marqueu 1, si… marqueu 2…”, al final es pot gravar un missatge, en una trista lletania va desgranant el seu nom, el seu DNI, el nom de la seva mare, “no teniu pietat” i ho repeteix tot fins que una veu estrident diu haver-ho entès i penja.
Torna a agafar el telèfon i cursa una reclamació escrita “fa 24 hores que esperem l’ambulància”, per correu electrònic li arriba la confirmació que la reclamació s’ha rebut.
A les 11.59, a la porta de l’habitació un home i una dona uniformats porten una llitera. El plor no es pot contenir, el fill plora a borbolls, la mare demana les ulleres, la infermera treu la via i es nota que li sap molt greu, que ho sent molt, i l’home ho agraeix, i al carrer plou, i plou.
24 hores per a un trajecte de 5 o 10 minuts gràcies al Consorci Sanitari de l´Anoia. Igualada, Catalunya, Europa.
XQB9DIARI [2026/01/21 | 003]
Fotografia: XQB, Mare a L’Hospital d’Igualada, 20 de gener de 2026.
