Imagines un món on tots parlem igual? On totes les històries, les cançons i els coneixements s’expliquen en una sola llengua? Aquesta distòpia, lluny de ser ciència-ficció, és una amenaça real. Les llengües minoritàries moren a una velocitat alarmant i, amb elles, s’esvaeix una part de la nostra humanitat. No només es perden paraules: també s’esvaeix una manera única de mirar i explicar el món; una manera única de comprendre i interpretar la realitat.

Què significa que una llengua estigui en perill?

No és només que tingui pocs parlants. És quan les noves generacions deixen d’aprendre-la i la cadena de transmissió es trenca. La UNESCO estima que hi ha unes 7.000 llengües al món i que gairebé la meitat d’elles estan en risc de desaparèixer abans que acabi aquest segle, és com si, de mitjana, una llengua morís cada dues setmanes.. D’altra banda, estableix diversos graus de perill, des de “vulnerable” (quan la parlen majoritàriament els avis) fins a “extingida” (quan no queda cap parlant).

La distribució de les llengües al món és extremadament desigual. Només deu llengües són parlades per més de la meitat de la població mundial, mentre que milers de llengües són parlades per comunitats molt reduïdes.

Per què perdem les llengües?

La globalització n’és la principal responsable. Vivim en un món on llengües com l’anglès, el castellà o el xinès dominen l’economia, l’educació i els mitjans de comunicació. Aquesta pressió fa que moltes comunitats, per tal de “progressar”, optin per deixar de banda la seva llengua materna en favor de les majoritàries.

A això s’hi afegeixen les migracions i la pressió social: molts pares pensen que si parlen als fills en la llengua minoritària, els limiten les oportunitats. El resultat? Les noves generacions creixen sense aprendre l’idioma dels avis.

Un altre factor clau és la manca de suport institucional. Un bon exemple és el cas del yagan, una llengua indígena de la Patagònia, que va morir amb la seva última parlant, Cristina Calderón, l’any 2022. La seva pèrdua va ser el darrer eco d’una cultura mil·lenària, que ja no té ningú que expliqui les seves històries.

Les causes de l’extinció lingüística

La desaparició de les llengües no és un fenomen natural, sinó el resultat de diversos factors socials, econòmics i polítics:

• Globalització i llengües dominants: L’expansió de llengües com l’anglès, l’espanyol o el mandarí sovint desplaça les llengües locals. Les comunitats adopten aquestes llengües per accedir a oportunitats econòmiques i educatives.
• Pressió política i històrica restrictiva: Durant segles, els diferents governs de molts estats han imposat una llengua oficial en detriment de les llengües indígenes o minoritàries, sovint mitjançant polítiques educatives repressives.
• Urbanització i migració: Quan les comunitats es traslladen a ciutats, sovint abandonen la seva llengua materna per integrar-se millor en l’entorn urbà. Els joves, especialment, tendeixen a adoptar la llengua majoritària.
• Desastre ecològic o conflicte armat: Comunitats senceres poden veure’s desplaçades per inundacions, sequeres o guerres, provocant la dispersió dels parlants i la ruptura de la transmissió lingüística.
• Disrupció cultural: La colonització i altres traumes històrics han interromput la transmissió natural de moltes llengües.

Exemples de llengües amenaçades

• Ainu (Japó): Aquesta llengua dels pobles indígenes del nord del Japó va ser prohibida durant dècades i era considerada “inferior”. Actualment només queden uns pocs parlants nadius, tot i els esforços de revitalització.
• Cornish (Cornwall, Regne Unit): Aquesta llengua cèltica va extingir-se com a llengua parlada quotidianament al segle XVIII, però ha experimentat un procés de revitalització des del segle XX.
• Kawésqar (Xile): Parlada pels nòmades marins de la Patagònia, aquesta llengua només té uns vuit parlants nadius actualment.

• Jedek (Malàisia): Descoberta recentment pels lingüistes el 2017, aquesta llengua ja està en perill amb només uns 280 parlants.
• A Escòcia, el gaèlic sobreviu gràcies a escoles i programes de televisió, però els parlants continuen minvant.
• A la selva amazònica, hi ha idiomes amb menys de 500 parlants, carregats de coneixements sobre plantes i medicina tradicional que no trobarem als llibres.

Un tresor de la humanitat en risc

La pèrdua d’una llengua és comparable a l’extinció d’una espècie animal o vegetal. Cada paraula, cada estructura gramatical, és un reflex d’una manera de pensar i de veure el món. Per exemple, en la llengua dels Inuit (Alaska, Canadà, Groenlàndia) es diu que existeixen més de 20 paraules per descriure el color blanc, en català o en castellà existeixen dos o tres pel cap alt. Això ens demostra com les llengües són un dipòsit de coneixement ancestral, ecològic i cultural que, un cop perdut, és irrecuperable.

La llengua també és un pilar fonamental de la nostra identitat. Quan un infant aprèn la llengua dels seus avis, no només adquireix un mitjà de comunicació, sinó que es connecta amb les seves arrels, amb la seva història familiar i amb la seva comunitat.

Per tant, la pèrdua d’una llengua no és només lingüística. És cultural, ecològica i intel·lectual.

• Identitat cultural: La llengua és sovint el nucli de la identitat d’una comunitat. La seva pèrdua pot provocar una crisi d’identitat cultural profunda.

• Coneixement ancestral: Moltes llengües indígenes, per exemple, contenen un coneixement profund sobre la biodiversitat, les propietats de les plantes medicinals i tècniques sostenibles d’agricultura. La seva pèrdua és també una pèrdua per a la ciència.
• Diversitat cognitiva: Cada llengua estructura el pensament d’una manera diferent. La diversitat lingüística ens mostra les infinites maneres que té la ment humana per a comprendre i descriure la realitat. Algunes llengües tenen sistemes de color únics, conceptes temporals diferents o maneres particulars d’entendre l’espai.
• Literatura oral: Mites, llegendes, cançons i tradicions orals que s’han transmès durant generacions desapareixen per sempre.

D’on venim i cap a on anem? Històries de resiliència

Tot i que la situació és preocupant, no tot són males notícies. Hi ha casos de llengües que han demostrat una capacitat increïble de resistència. Un dels més sorprenents és el de l’hebreu, que va passar de ser una llengua litúrgica a una llengua viva i oficial de l’Estat d’Israel, amb milions de parlants.

A casa nostra, el català n’és un exemple de resiliència. Després de diferents períodes de repressió durant segles, la feina dels moviments socials, els mitjans de comunicació i l’educació l’han convertit en una llengua viva que es parla arreu, tot i que actualment torna a estar amenaçada als diferents territoris a on es parla, amb l’excepció d’Andorra.

Alhora, a Catalunya també trobem llengües minoritàries com l’occità (aranès) a la Vall d’Aran, que gaudeix de protecció oficial però encara enfronta desafiaments demogràfics.

I hi ha molts altres exemples, com la lluita de l’irlandès o el basc, que demostren que, amb suport, una llengua pot ressuscitar.

Què hi podem fer nosaltres?

La preservació de les llengües és una responsabilitat compartida. Com a ciutadans, podem donar suport a les iniciatives locals que promouen les llengües minoritàries, consumir continguts en aquestes llengües i, si en tenim l’oportunitat, animar la gent a aprendre-les.

La tecnologia també pot ser una aliada. Ajudar a crear diccionaris en línia o aplicacions mòbils per a llengües en risc és un pas petit però significatiu. També és clau que els governs reconeguin aquests idiomes i els donin espai als mitjans de comunicació.

Al final, la mort d’una llengua és un silenci que ens empobreix a tots. Salvar-les no és només una qüestió de nostàlgia o d’arrels, és una qüestió de respecte per la diversitat humana. Perquè, si ens quedem sense paraules, ¿com explicarem la nostra història?

Així doncs cal:

• Conscienciació: Reconèixer la importància de totes les llengües, no només les majoritàries.
• Suport a les polítiques inclusives: Defensar els drets lingüístics de les comunitats minoritàries.
• Aprenentatge i pràctica: Si pertanys a una comunitat amb una llengua minoritària, aprèn-la i transmet-la.
• Suport a la investigació: La documentació lingüística necessita finançament i suport acadèmic.

Raons per a l’esperança: El renaixement lingüístic

Afortunadament, arreu del món s’estan duent a terme iniciatives per preservar i revitalitzar les llengües amenaçades:

• Programes de revitalització: Es creen escoles immersives on els nens aprenen en la seva llengua ancestral, com el maori a Nova Zelanda o el hawaià a les illes Hawaii.
• Tecnologia al servei de les llengües: Es desenvolupen diccionaris digitals, aplicacions mòbils per a aprendre llengües amenaçades i es graven parlants ancians per a preservar la llengua.
• Reconeixement legal: Cada cop més països reconeixen els drets lingüístics de les minories i donen suport oficial a les seves llengües. A casa nostra, el català n’és un exemple de llengua que, després de períodes de forta repressió, va viure un procés de recuperació i normalització gràcies a l’esforç col·lectiu, tot i que en els últims temps la intolerància de certs sectors intenta tornar a imposar el castellà de nou.
• Actitud comunitària: El moviment més important ve de dins de les pròpies comunitats, quan els joves es recreen en la seva herència lingüística i decideixen parlar-la amb orgull.
• Documentació lingüística: Lingüistes i membres de les comunitats treballen junts per crear diccionaris, gramàtiques i corpus de textos abans que sigui massa tard.
• Polítiques de suport: Alguns governs han reconegut oficialment llengües minoritàries i ofereixen suport financer per a la seva revitalització, cal exercir un control perquè aquests propòsits es duguin a terme.

Conclusió

La diversitat lingüística del món és tan important com la biodiversitat. Protegir una llengua no és només qüestió de nostàlgia. És un acte de justícia cap a les comunitats que les parlen i un regal per a la humanitat sencera.

En un món que tendeix a la uniformitat, la diversitat lingüística és un recordatori de la nostra increïble capacitat per a crear, adaptar-nos i veure el món amb milers d’ulls diferents. L’objectiu no és que totes les llengües sobrevisquin per sempre —la història ens mostra que les llengües també moren de manera natural— sinó assegurar que la seva extinció no sigui forçada, i que, mentre visquin, ho facin amb dignitat.

El temps és essencial. Mentre llegiu aquest article, alguna llengua del món podria estar pronunciant les seves últimes paraules. Però també és cert que, amb esforç col·lectiu, podem canviar aquesta trajectòria i assegurar que la rica tapisseria de llengües humanes continuï existint en el futur.

La diversitat lingüística no és només història del passat, sinó també esperança per al futur. Cada llengua que salvem és una victòria per a tota la humanitat.

Llengües en perill, veus del món que s’apaguen